Albert Plà i Gisbert: “L’Arquitectura sempre ha estat sostenible”

Entrevistem a l’arquitecte Albert Plà i Gisbert, nascut al Poblenou, amb tota una vida com a professional del sector de la Construcció i l’Urbanisme. Va iniciar la seva carrera amb una vocació clara de millora social des de l’Arquitectura, arran de la situació residencial d’aquella zona de Barcelona.

Des de la visió més humanista de la professió, l’Albert Plà ens parla sobre la seva trajectòria com arquitecte, ens enlluerna amb el que creu que és l’objectiu de l’Arquitectura i ens endinsa en el fet que l’arquitectura sempre ha estat sostenible. En aquesta entrevista, ens deixa ben clar que els arquitectes no només fan projectes, sinó que aquests acaben en edificis o intervencions al paisatge natural o urbà dins les ciutats, tot sostenint que “El projecte si no està construït i ben construït, no és Arquitectura, només són dibuixos agrupats amb més o menys bona composició”.

Juntament amb l’Albert Plà, treballem actualment en la rehabilitació per a assolir una millor eficiència energètica a l’edifici B de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, sobretot amb incidència d’intervencions, tancaments externs, façanes i terrat. En aquest projecte executa l’obra la UTE, OIC PENTA & Geinstal amb un equip tècnic format per: en David Díez, la Núria Selva, en Conrado Vázquez i la Dallely Cancino, i per la Direcció de les Obres, l’arquitecta tècnica Eva Galimany i en Xavier Miralles. 

• Comencem per les arrels, per què vas escollir la professió d’arquitecte? 

Vaig escollir la professió d’arquitecte acabant el Batxillerat, és a dir, molt abans d’entrar a la carrera. Sempre m’havia agradat la permanència del coneixement de la història del territori i el seu ús, amb la pauta que com pentagrama ben disposat fixant els seus edificis i l’urbanisme, que encara que hagin mutat força son acompanyants del present, llegint del seu passat, el que ens permet afrontar el futur amb noves tendències, noves formes i nous materials, doncs cada època ha tingut els seus. Estar atent a tot això em va dur a escollir aquest camí, implicant-m’hi de forma plena.

Jo sóc del barri del Poblenou i en aquell moment (anys 60) no hi havia cap zona verda (només el jardí del Cementiri) el territori era força degradat, ple de fàbriques i molt habitatge envellit, mal equipat i en aquest marc vaig conèixer a gent socialment interessats en millorar la vida del barri i òbviament dels seus habitants. 

Per això, l’entrada als estudis d’Arquitectura va ser a partir d’un vector social, de necessitat de millorar les coses, tant és així que el meu projecte final de carrera va ser en un dels barris més crítics d’una ciutat del Vallès i va consistir a elaborar la proposta per a construir-hi un Ambulatori i aconseguir que la gent no hagués d’anar a consulta mèdica a distàncies desmesurades. 

• Podries nomenar a un arquitecte o arquitecta de referència?

A nivell acadèmic, vaig tenir la sort de disposar de molt bons professors als qui admirar en l’àmbit acadèmic, entre ells, en Vicenç Bonet i en Josep Mª Sostres.

En l’àmbit professional, em van començar a interessar els qui anaven una mica més enllà en tecnologia. Durant la carrera i un cop graduat, vaig treballar a “Tous i Fargas”, l’equip de l’Enric Tous i en Josep Maria Fargas. En aquell moment, ells tenien el despatx del carrer Muntaner, per on van passar una bona colla d’estudiants i joves arquitectes més, fent el “MIR Arquitectònic” amb aquests dos grans mestres, ells dos, junt amb els seus col·laboradors especialistes en out-sourcing, eren els avantguardistes en noves tecnologies de l’època. Entre d’altres solucions tecnològiques, van introduir a les façanes el polièster armat amb fibra de vidre. Van ser uns mestres, uns avançats que van importar teories i conceptes innovadors òptims a nivell de la tecnologia de tota Espanya, com un cop em va dir Don Rafael de la Hoz.

Tot això em va permetre entrar en el coneixement de grans Arquitectes de referència: en James Stirling, en Miguel Fisac, en Josep Lluís Sert, i, a un altre nivell de poètica de projecte, l’Alvar Aalto. També m’agradaria destacar la trajectòria de tres arquitectes tan destacades com l’Alison Margaret Gill, la Lina Bo Bardi i la Zaha Hadid, el seu descobriment (i seguici cultural) em va fascinar. En podria dir infinits, no es pot parlar només d’un o una arquitecta com a referència.

En definitiva, una època i quins personatges, tots els esmentats inesborrables, i és a partir dels seus coneixements i l’aprenentatge que surto jo. I lo bo és que encara avui dia, aprenc coses noves, sense deixar la voluntat de créixer.

• Què és el que més valores d’un projecte? Què és el que més et motiva?

La meva motivació concreta davant d’un projecte és ajudar al client a que em transmeti la seva necessitat real i l’interès real que el motiva a fer l’encàrrec, ja sigui directe o convocant un concurs, i el que sempre ha estat un èxit és quan és molt intel·ligent, per saber el que vol, el que necessita i per quan ho vol.

Tot això ordeix amb nusos ben fets, que interferint-se tots plegats fan que el dibuix surti sol.

La nostra professió va encaminada a resoldre el problema del nostre client. Això és lo bonic de la professió, el procés laberíntic de diàleg i d’anar pas a pas fins a tenir un edifici acabat, una infraestructura que soluciona una necessitat del client i/o de l’usuari final que el farà servir.

Els meus mestres ja m’ho deien: si en una obra o un projecte no tens la motivació d’anar escalant i grimpant en les idees, deixa-ho. Dedica temps per pensar, per donar voltes i torna si recuperes la motivació. Cal que tinguem clar que el centre de la situació no és l’arquitecte, el centre de la situació és l’obra ben acabada, i a l’altra banda, el client que se la quedarà.

Per tant, la gran inspiració en un projecte és voler assolir la finalitat requerida a l’edifici per tal de ser utilitzat amb el màxim d’excel·lència pels seus usuaris, i aquesta inspiració cal recolzar-la en el coixí dels teus coneixements tècnics.

• Si has d’escollir, obra nova o rehabilitació?

La veritat és que m’és igual una o l’altra. Quina diferència hi ha entre l’obra nova i la rehabilitació? L’obra nova es recolza directament a terra, has de fer un fonament i has de seguir les exigències tècniques de fer obra nova. La rehabilitació fa el mateix, resoldre un problema a partir d’un edifici ja existent, per tant, en lloc d’observar la resistència del terreny (que ja saps que aguanta l’edifici), has de prendre l’edifici com la base original de fixació de la nova intervenció per la restauració. Pot semblar més complex, però no és més complicat.

Fins ara, estadísticament, he fet més rehabilitació, cosa que m’agrada molt. Des del 2005 fins al 2012 vaig estar anant a Florència a l’escola Restauro participant en formació de joves en els oficis de restaurar patrimoni cultural amb les mateixes tècniques i oficis amb les que es van construir, en aquest cas concret durant el Renaixement Mèdici.

Penso que el raonament que ha de fer servir un arquitecte, com a tasca fonamental del seu procés, no ha de ser diferent si fa una obra nova o si fa una rehabilitació perquè el fi és esbrinar, conèixer i solucionar el problema de l’edifici pel client i/o de l’usuari final.

Després de treballar durant 10 anys al despatx del Tous i Fargas, vaig iniciar un projecte propi creant el meu despatx i vaig tenir la sort de fer, durant molt de temps, arquitectura per a nens disminuïts físics, psíquics i sensorials i ara treballo en centres de persones amb Alzheimer. Aquest tipus d’arquitectura et permet adonar-te de la importància de posar-te en la pell de l’usuari final al 100%: fer una escala adequada, uns espais adaptats, etc.

• Quina és l’obra que més t’ha marcat fins al moment?

L’obra que més m’ha marcat, per tecnologia i innovació, és la de la façana enjardinada de l’edifici BIC, filial que havia de ser de Banca Catalana (actualment propietat de Grup Planeta) que saluda a l’entrada a Barcelona per la Diagonal. El vam construir l’any 1978 en el despatx de l’Enric Tous i el Josep Maria Fargas.

D’altra banda, per obres de Restauració, el Monestir de Sant Feliu de Guíxols amb la Casa Terrades (la Casa de les Punxes a Barcelona, també a la Diagonal).

La rehabilitació energètica de la façana de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat 

• Quin és l’objectiu d’aquesta obra? Quines són les seves característiques principals? 

Es tracta d’un edifici dels anys 60 que en aquell moment va causar molt de furor perquè era l’edifici més alt de tot el Baix Llobregat amb 10 plantes (2 sota terra i 8 a dalt) i aquest edifici es va fer de la manera com es construïen a l’època. Actualment, l’Ajuntament ha decidit transformar-lo amb criteris d’estalvi energètic, és a dir, amb una eficiència energètica i millora de condicions interiors. 

El projecte s’ha realitzat en col·laboració de la consultoria mediambiental, ERF Ramón Folch, que ens indica com aconseguir un estalvi energètic a l’edifici i apliquem els seus suggeriments, tot tenint en compte els materials, el disseny, la inclinació de la llum solar, etc. D’aquesta manera, esperem aconseguir una baixada de consum energètic d’un 70%. 

• En línies generals, com s’aconsegueix l’eficiència energètica en un edifici? 

Doncs és qüestió de posar-li bufanda i barret a l’edifici, i posar-les com convé. Per exemple, posant vidres de baixa transmissió. Si poses la mà en un vidre, se’t quedarà glaçada, si és doble vidre se’t queda bastant menys glaçada, però si és de baixa conductivitat de transmitància tèrmica queda tan reduït que no hi ha tant salt tèrmic de fora a dins de l’edifici. És posar una barrera tèrmica, embolcallant l’edifici amb un element de protecció, i molts altres detalls, jugant amb els materials i sistemes, que passivament actuaran sense necessitat de serveis artificials per assolir-ho.

• En quins aspectes millorarà la vida de les persones que treballen en aquest edifici?

La situació ambient per l’hàbitat funcional, estarà molt més controlada, el soroll, l’escalfor, la humitat de les sales, no es preveu de fer servir cortines per tal que no entri el sol en determinades hores, i també s’ha millorat l’accessibilitat per a tothom. En definitiva, estàs millorant el confort ambiental i la mobilitat de l’usuari. 

• Com definiria l’arquitectura sostenible?

L’arquitectura sempre ha estat sostenible. Una masia del segle XV és sostenible o no? Ha durat sis segles o més, i com ha durat sis segles? Doncs perquè qui hi vivia dins, la mantenia. Això és la sostenibilitat: que pot durar molt. Es tracta de mantenir el patrimoni i millorar-lo constantment.

L’estudi previ és fonamental i començar a fer-ho pel lloc. No he oblidat mai aquest relat real, ja que vaig fer la mili a Mallorca i mesos després d’acabar, un amic que vivia a Eivissa em va contactar perquè li fes la casa, ves per on.

Vaig anar cap allà i mentre observàvem el terreny i decidíem on ubicar la casa, el seu avi ens mirava. Finalment, quan ja teníem les estaques posades, “es güelo”, es va apropar: “No us adoneu que a l’hivern el sol no arribarà aquí, fins aquest marge, al migdia?”. Sí, per parlar de sostenibilitat, tenir en compte la ubicació és fonamental: la llum, el vent, per on surt el sol, les diferents temperatures durant l’any, etc.

Un altre punt fonamental són els materials. Triar els de km 0, del lloc, de la comarca. Alhora, hem de conèixer bé els materials que hi volem aplicar per tal que li solucionin el seu problema a l’usuari.

Per tant, optimitzem els recursos i amb les tècniques adequades i els materials adients, aconseguim desenvolupar un projecte sostenible.

•  Quins són els principals reptes de l’arquitectura sostenible?

Jo normalment crec que fa falta conèixer de quina manera eren i han estat permanentment sostenibles els que sempre ho han estat: les masies on les parets gruixudes aïllaven tèrmicament. Però això ho hem de traduir amb les tècniques i els materials actuals. En definitiva, es tracta d’utilitzar el coneixement funcional de l’edifici que tenia bons resultats com el tradueixes amb les tècniques i els materials d’ara.

La primera cura del medi ambient és el mateix edifici.

El repte és el de sempre, la formació i el coneixement propi de la construcció: materials, reconeixement i acceptació i voler solucionar el problema de l’usuari i que l’usuari mantingui l’edifici… Ah! I aprofitar l’experiència de bons mestres, del paleta, des güelo (que sempre n’hi ha un) i de saber treballar escoltant a tots els membres de l’equip… doncs l’arquitectura és fruit d’una bella acció coral.

• Què s’espera d’una empresa constructora com OIC PENTA en l’execució d’un projecte d’arquitectura sostenible? 

El que jo espero és: eficiència tècnica i de gestió, col·laboració anticipativa (preveure problemes per resoldre’ls abans que sigui massa tard i haguem d’aturar l’obra), ajudar a estalviar-nos sorpreses súbdites (per dubtes, inexactituds o per falta de documentació en el projecte) i sobretot un concepte d’equip que el que traspua es la definició plena de caminar amb uns companys de viatge, i no és un desig, sinó que és una realitat en aquest cas. Amb l’equip de la fotografia, i al que com a arquitecte aspiro a no desentonar i que sempre sigui així, pel bé del resultat i satisfacció de l’Ajuntament, que en definitiva ho serà per l’Hospitalet del Llobregat.