Josep M. Julià: “Vam treballar el Pla Urbanístic en el moment en què estava tot per fer”

Ens trobem a l’EMAV (Escola de Mitjans Audiovisuals), a la seva nova seu, en el bloc 7 de l’antiga fàbrica de Can Batlló, al barri de la Bordeta. Aquesta nova ubicació ha fet que l’escola ampliï la seva superfície fins a 5.460 m², passant de 400 alumnes a 600. D’altra banda, el centre formatiu compta actualment amb unes instal·lacions d’ensomni per als futurs professionals de l’audiovisual.

L’arquitecte i dissenyador responsable del projecte de la primera nau completament rehabilitada de l’antic recinte fabril de Sants-Montjuïc és Josep M. Julià, “llapis d’or” de l’Ajuntament de Barcelona. Alhora, Julià és arquitecte director de JAAS (Julià Arquitectes Associats).

Amb el nom “llapis d’or” es coneix el grup format per tretze arquitectes que van ser escollits als inicis de la dècada dels anys 80 per transformar de forma radical la ciutat de Barcelona. Un professional per a cada districte amb una missió en comú: rehabilitar la ciutat per assegurar el benestar dels seus ciutadans i ciutadanes.

Justament quan van acabar els seus estudis d’Arquitectura, amb el canvi de règim, el primer Ajuntament democràtic de Barcelona va iniciar un pla urbanístic per fer projectes de ciutat i amb aquest objectiu es va crear el Servei de Projectes Urbans.

En aquell moment, “Estava tot per fer. Tot per fer vol dir tot”. S’havien fet coses en èpoques anteriors, durant l’economia de post-guerra, però eren projectes depredadors de la ciutat. Carrers sense asfaltar, necessitat de fanals, papereres, baranes. Van realitzar milers de carrers, de places, escoles, poliesportius, biblioteques. Es va desenvolupar aquest pla urbanístic per acabar amb una etapa llarga i grisa de post-guerra, caracteritzada per un gran volum de necessitats socials sense cobrir.

A aquests professionals que van integrar el projecte se’ls va anomenar els “llapis d’or” perquè efectivament eren els estudiants més brillants de l’escola i destacaven per la seva traça en el moment de dibuixar i dissenyar. Els resultats eren de tal qualitat que semblava que fessin servir un llapis d’or.

• Comencem per les arrels. Per què vas escollir la professió d’arquitecte i dissenyador?

Vaig triar aquesta professió als 12 anys. Recordo que em preguntaven “què vols ser quan siguis gran?”, la típica pregunta que fan als nens. Jo responia: arquitecte o enginyer de camins. Tenia un referent a la família, un tiet-avi que era arquitecte, en Manuel Maria Mayol i Ferrer, que va fer obres importants aquí a Barcelona: el Palau de l’Agricultura, actual seu del Teatre Lliure i del Mercat de les Flors, el pavelló de la Caixa que ara és l’Institut Cartogràfic, entre d’altres.

• Podries anomenar tres arquitectes de referència?

A l’Escola d’Arquitectura s’ensenyava el moviment modern: l’Escola de Barcelona que era el que es portava en aquella època. Per això, amb uns quants companys, quan vam acabar els nostres estudis, vam decidir fer una ruta a través de l’arquitectura de Gaudí perquè la seva obra no havia format part de la nostra formació. En paraules d’algun professor: “Gaudí tenia un racionalisme estrany”. Segurament ara ja no diu el mateix observant el fenomen en què s’ha convertit amb el pas dels anys.

Un altre professional de referència, el vam descobrir a partir dels viatges que fèiem de joves: l’Alvar Aalto, arquitecte nacional finlandès. Vam fer un viatge per tota Finlàndia, seguint la seva arquitectura no racionalista, li deien Arquitectura Orgànica perquè s’adaptava molt al paisatge, molt detallista.

Finalment, un arquitecte contemporani de gran importància és el Rafael Moneo. Havia sigut professor nostre i ja de molt jove va aconseguir ser un arquitecte molt reconegut. Havia desenvolupat obres amb un argumentari intel·lectual, molt sòlid, que li donaven autoritat.

Tampoc voldria oblidar Josep Antoni Coderch i de Sentmenat, un gran mestre de moltes generacions d’arquitectes.

Ara que hi reflexiono, crec que aquestes tendències de referència, el Modernisme i l’Arquitectura Orgànica, són les que ens van aportar el gust pel detall a alguns dels “llapis d’or”.

• Més enllà de les persones, tens alguna altra font d’inspiració?

Com tot a la vida, un va experimentant moltes coses, però jo crec que la font d’inspiració t’ha d’agafar treballant. Nosaltres som de l’època en què treballàvem amb llapis i paper fins que et sortia alguna cosa a partir del teu cúmul d’experiències: l’espai, altres obres, altres arquitectes, la natura, etc. Sempre comences amb el paper i el llapis per crear.

• Quin consell donaries a un estudiant d’Arquitectura?

L’important és que la feina que facis t’apassioni perquè és un ofici que requereix molt d’esforç i molta paciència. Em va tocar fer de tutor d’alumnes que estaven realitzant el Projecte de Final de Carrera -actualment, Treball Final de Grau- i recordo que vaig tenir una alumna que em deia: “M’he adonat que això de l’Arquitectura és molt lent i molt llarg”.

Persistir, no defallir i treballar molt són aspectes de vital importància en aquesta professió. Aquest mateix edifici, la seu de l’EMAV, ha trigat 6 anys a finalitzar, des que es va plantejar el projecte fins que s’ha acabat.

• Si has d’escollir, obra nova o rehabilitació?

Quan vas pel món i veus cases, edificis… penses: “Això ho ha signat un arquitecte”. Per tant, si t’encarreguen construir un edifici o una casa, la teva responsabilitat és molt gran perquè queda. Aquest és el risc i el compromís que tens en una obra nova. Comences de zero i has d’assumir aquesta responsabilitat amb coneixement.

Per contra, quan fas una rehabilitació, has de pensar què vols conservar de l’edifici original i quin projecte has de plantejar per tal que això sigui possible. Arribes a un compromís per preservar l’edifici. Quan es parla de patrimoni públic vol dir que si heretem això i li reconeixem uns valors, els hem de transmetre a les següents generacions en condicions.

Tanmateix, en les rehabilitacions és important analitzar (sempre que sigui possible) la biografia dels arquitectes que hi han treballat. Els has d’analitzar i entendre per què ho van fer així. Aquesta tasca té especial interès des del moment que arriba el concepte de monument, quan un edifici es considera monument. El primer catàleg de monuments d’Espanya el fa la República l’any 1931 perquè hi va haver un desgavell considerable en contra de molts monuments de l’església i, per tal de protegir-los, en va catalogar molts. En el primer moment que apareix aquest concepte de monument a Europa, es vincula amb el sentiment de pertinença i, per tant, s’identifiquen edificis símbol d’una nació. Aquestes catalogacions ens ajuden a conèixer els projectes i a entendre el perquè de les actuacions dels arquitectes.

• En el moment de dur a terme una obra, quina és la teva part preferida?

Els projectes i les obres tenen moltes etapes. Quan planteges un projecte, les establim: estudis previs, projectes, projectes base, execució i obra. Les primeres fases són les més engrescadores perquè són les més creatives i fixes els objectius del projecte.

Després arriba tot el tema normatiu i d’implantació de les instal·lacions, que tot funcioni, etc. I hi ha moments en què un projecte pot entrar en crisi. Per exemple, aquí, en aquesta façana interior de l’EMAV, havíem pensat que aquesta fos tota de vidre. Però, va resultar que hi havia d’anar un estudi de so i el vidre no és suficient per resoldre l’acústica de l’espai. Així, tot i que vam haver de canviar el material, vam conservar la idea general del projecte.

Quan es tracta d’una obra nova, és una mica més senzill, però en edificis antics et pots trobar amb moltes sorpreses per molta informació que tinguis i per molt que ho hagis analitzat en els estudis previs. Algunes són sorpreses positives: pots arribar a trobar parts o elements artístics que havien quedat ocults.

• Quina és l’obra que més t’ha marcat fins el moment?

L’obra que he portat durant més temps, durant 30 anys, i encara porto és el Monestir de Pedralbes.

Actualment, és molt difícil que un mateix equip porti la conservació d’un edifici durant tant de temps. Això passava a l’Edat Mitja: els mestres d’obra de les catedrals tenien aquesta funció i la tasca s’anava passant de pares a fills. Una feina tan perllongada no és habitual, però certament hi ha altres edificis com la mesquita de Córdoba o la catedral de Sevilla que tenen el seu arquitecte conservador. Normalment, els grans edificis tenen arquitectes conservadors que no canvien durant molts anys.

• Què creus que s’aporten mútuament un arquitecte i una empresa com OIC Penta? 

Coses que agraeixes a les obres són, en primer lloc, que hi hagi un interès per fer-ne una bona execució, amb aportacions i millores per part de l’empresa, fet que hi aporta un valor afegit. OIC Penta dona aquest valor afegit a la seva tasca. Agraeixes a les obres quan hi ha gent competent al darrere i confies plenament en ells i elles.

Per aquesta raó, amb Penta compartim diversos premis en el projecte de Citilab de Cornellà: Premi Bonaplata 2009 i un premi internacional sobre la globalitat del projecte que en valorava diferents aspectes: el disseny arquitectònic, la gestió del propi projecte i, finalment, la seva repercussió social.

Per acabar l’entrevista, visitem les instal·lacions de l’EMAV. A partir d’aquesta ruta apreciem la tasca d’un dels arquitectes conegut com “llapis d’or” i el seu gust pels detalls.