Restauració de la font ornamental més antiga de Barcelona: Hèrcules
La font d’Hèrcules, ubicada al passeig de Sant Joan amb el carrer Còrsega, ha estat sotmesa a un procés de restauració, encarregat per la direcció d’Arquitectura Urbana i Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona, que s’ha centrar en una neteja general de les superfícies. En aquest article analitzem les tasques que s’han desenvolupat durant la restauració del monument, a més, us mostrem les seves característiques arquitectòniques i la seva història.
Les tasques de restauració han consistit principalment en una neteja general de les superfícies per eliminar una pàtina d’òxid incrustada amb el pas dels anys i l’eliminació de taques verdes. A més, s’ha realitzat el rejuntat i la impermeabilització de diversos elements, com les escales de la cascada del monument. A més, s’han restaurat els medallons de marbre, un amb l’escut de Barcelona i l’altre amb retrat de Carles IV i María Lluïsa de Parma.
La font d’Hércules torna a lluir després de la seva restauració. El monument, amb més de dos segles d’història i esculpit amb pedra de Montjuïc, està format per un pilar que sosté de peu a un Hèrcules amb un garrot i amb la pell del lleó de Nemea al seu braç esquerra.
L’equip d’OIC Penta ha participat en aquesta restauració de la mà del Conrado Vázquez, responsable del departament de manteniment. Els nostres companys de projecte han estat: ECRA_SL, IVSHECOLOR, S.L. i Miquel Adell.
El retorn del color al monument
La pedra de Montjuïc, la que ha servit durant dècades per aixecar la ciutat de Barcelona i la font d’Hèrcules en qüestió, té partícules de ferro i el contacte amb l’aigua la rovella, per tant, el seu color passa de blanc a taronja. És el motiu més probable del canvi de color del monument, però no el definitiu ni l’únic. Bé podria ser que la pedra encara estigués escopint el ferro absorbit de l’estructura, canviada fa any, del circuit d’aigua intern.
Història de la font d’Hèrcules
L’artista creador de la font d’Hèrcules va ser l’escultor català Salvador Gurri i Corominas (Tona, 1749 – Barcelona, 31 d’octubre de 1819). Va formar part del professorat de l’Escola de la Llotja de Barcelona, on va tenir entre els seus deixebles a Damià Campeny i Celdoni Guixà. L’any 1777 va ser nomenat acadèmic de mèrit de la Reial Acadèmia de les Belles Arts de San Fernando a Madrid.
La font d’Hèrcules ha tingut diferents emplaçaments. La seva primera ubicació va ser al passeig de l’Esplanada, un espai enjardinat ja desaparegut entre el barri de la Ribera i la fortalesa de la Ciutadella, per on els barcelonins, mancats d’espai intramurs, solien passejar al segle XIX.
L’avinguda de l’Esplanada es va aixecar per iniciativa del capità general de Barcelona, Agustí de Lancaster. L’objectiu principal de l’obra va ser donar feina als obrers i menestrals que llavors es trobaven sense ofici a causa de l’escassedat de feina, crisi provocada per les guerres marítimes. Les obres de l’avinguda van començar l’any 1796 i es van allargar fins el 1802. El resultat va ser un ample i llarg passeig poblat d’arbres amb una font ornamental a cada extrem: en un, un sortidor dedicat a la deessa Aretusa i en l’altre, al nord, a Hèrcules. El conjunt incloïa també un sortidor amb el déu Tritó i un altre amb una nereida. De les quatre fonts només va sobreviure la d’Hèrcules, la qual té tant valor artístic com històric.
Quan el passeig de l’Esplanada va desaparèixer per construir el parc de la Ciutadella, cap al 1881, la font d’Hèrcules va passar a formar part dels jardins del Palau de les Belles Arts, aixecat amb motiu de l’Exposició Universal del 1888. Finalment, des de l’any 1928 la font ocupa el seu lloc actual des de que es va urbanitzar el passeig Sant Joan.
Vols conèixer més restauracions elaborades per l’equip OIC Penta?
